Un camí de sorra enmig dels camps empordanesos ens dirigeix fins a un antic camp de futbol. Uns quants centenars de persones, amb els respectius vehicles, tranquem la calma d'un entorn preciós, segurament poc habituat a veure tant de moviment. L'Ítaca sempre s'ha caracteritzat pel gust a l'hora d'escollir les localitzacions i aquest any, malgrat totes les dificultats, han tornat a encertar.

Aparquem a escassos metres i, amb la mascareta posada, ens dirigim a l'accés al camp disposats a viure el que per molts dels allà presents, seria el nostre primer concert en molts mesos -i quin concert!-. Ens rep una organització impecable, que fa mans i mànigues per complir amb un protocol prou complicat que obliga al festival a acompanyar els assistents fins als seus seients per evitar així aglomeracions. Benvinguts a la nova normalitat a què ens haurem d'acostumar, si més no aquest estiu.

Comença el concert i no puc evitar pensar que poc s'haurien pensat Els Amics de les Arts que el seu retorn als escenaris després d'un any i mig seria amb un nou disc al congelador, la banda a casa, només uns pocs centenars de persones al davant i recorrent a les cares B. Però hi ha algú aquí que estigui vivint l'any que havia imaginat?

En un any de reinvenció i adaptació generalitzat, el quartet -ara convertit en trio-, han sigut un dels grups que se n'han sortit amb més solera. Han renunciat a publicar el disc que tenien al forn i que havia de sortir pocs dies després de començar la pandèmia, han oblidat la gira de presentació que tenien prevista, s'han lligat la manta al cap i s'han llançat en una nova gira, en acústic, per recuperar aquelles cançons que els fans sempre reclamen però són difícils d'incloure als set-list. I, després de sentir-ne l'estrena, només podem fer que donar-los les gràcies per l'atreviment. A ells i al festival Ítaca, sempre valents i decidits a mantenir la cultura malgrat tot.

Arribats aquest punt de la crònica, em perdonareu una petita llicència en forma d'opinió personal. Els últims deu anys he pogut sentir Els Amics en múltiples escenaris. Des del Liceu fins l'Acampada Jove, en sales, en poliesportius, en festes majors, en teatres i auditoris,... Ara bé, crec que puc dir amb convenciment que aquell va ser, de llarg, el concert més especial de tots els que he vist. Potser hi influeix el fet de ser el primer concert en directe que puc gaudir després de tres mesos de reclusió, no us diré que no, però aquella nit, a l'Ítaca, vam viure alguna cosa molt especial.

Per una nit, tornàvem a tenir al davant aquells Amics dels inicis. Eren un menys, però el format acústic i intimista ens duia de ple a aquells primers concerts de fa deu anys, quan xerraven més que no cantaven i ens regalaven uns concerts espontanis i imprevisibles. Les primeres intervencions mantenien un guió pautat i excessivament calculat però ben aviat es deixaven anar fins a viure moments delirants, amb atacs de riure contagiosos i una complicitat absoluta entre musics i amb el públic.

El set-list era d'aquells que somien els fans més incondicionals. Recuperaven cançons gairebé oblidades com aquella primerenca "Déjà-vu", "Per mars i muntanyes", "La merda se'ns menja" o "Reykjavík". Cançons que feia anys que no sentíem i que eren rebudes amb exclamacions des de la platea. De hits, pocs, "Louisiana o els camps de cotó", "Ja no ens passa" i poca cosa més, i una única peça nova: "El senyal que esperaves". Tot això, amb l'acompanyament puntual d'una ballarina i una violoncelista que acabaven de vestir un directe que feia valer aquella màxima del menys és més.

I, per acabar, la catarsi. Una explosió d'eufòria esbojarrada que provocava un deliri col·lectiu. Els músics es deixaven endur per les crides del públic i ens regalaven un "Home que treballa fent de gos" i un "Jean-Luc" absolutament apoteòsics. I la cosa seguia. Platea els reclamava "4-3-3". Els músics no la tenien preparada, ni formava part del set-list, però després de més de 10 minuts de negociacions obertes -i no és una exageració- acabaven sucumbint a la pressió popular i s'hi llançaven, ajudats per un públic que, a ple pulmó, els guiava quan els fallava algun vers. I encara quedaria temps per un últim regal, amb l'estrena en directe de "Et vaig dir".

La música ha tornat. Els festivals comencen a reobrir i aquell estiu que donàvem per perdut ja ens comença a regalar nits màgiques. Perquè potser, com deien Els Amics en la introducció del concert, tot això no va de recuperar la normalitat, que costarà, sinó d'aprofitar i gaudir el mentrestant.

Text: Pau Planas

Compra les nostres fotos

Vols comprar alguna de les fotografies de Photopass.cat? Totes les imatges publicades al web es poden adquirir sense marca d'aigua i en diversos tamanys.

Més informació i preus