Només quatre anys va durar la carrera musical de Jimi Hendrix, però quins quatre anys! Un dels millors guitarristes de tots els temps, sense coneixements musicals (però aquesta és una altra història), ens va deixar algunes de les millors cançons del rock i sens dubte algunes de les millors fotografies que es recorden, entre les quals una imatge icònica per a la posteritat.

L’ambient lisèrgic tant al públic com a l’escenari era una obvietat durant els anys del flower power i l’amor lliure, els hippies, el no a la guerra... estem a només dos anys que cinc-centes mil persones omplin el Woodstock i a tres de la mort d'Hendrix. Aquella nit, a Monterrey, pujaria a l’escenari com un músic mitjanament conegut i en baixaria com una llegenda. Era el 18 de juny de 1967 però el que estava a punt de passar, havia començat uns dies abans.

El 31 de març Hendrix i el seu mànager Chas Chandler parlaven abans d’un concert a la sala Astòria de Londres sobre com fer que el guitarrista fos una figura més coneguda mediàticament. Chandles li va preguntar al periodista Keith Altham què creia que havia de fer i aquest li va dir que havia de fer alguna cosa més potent que The Who, ja que aquests trencaven les seves guitarres a dalt de l’escenari. Hendrix va contestar “potser podria rebentar un elefant” al que Altham va respondre: “és una llàstima que no puguis calar foc a una guitarra”.

El concert va ser un espectacle dels prodigis que Hendrix era capaç de fer a la seva guitarra. La tocava d’esquena, amb les dents, la colpejava contra el micròfon, contra els amplificadors, les notes fluïen com sons de móns onírics. Transcorreguts quaranta minuts des de l’inici i després de mantenir una mena de relació sexual amb la guitarra. Hendrix es va agenollar a terra i va prendre el líquid per encenedors que Gerry Stickells, road manàger, sota la petició de Chandler havia comprat.

Jimi Hendrix, per Ed Caraeff

A primera fila un jove fotògraf de disset anys, Ed Caraeff, qui mai abans havia fotografiat ni escoltat a Hendrix, fa una única i darrera seqüència de quatre fotos en blanc i negre. La foto trenta-sis d’un carret de trenta-sis va ser la imatge on Jimi Hendrix agenollat estenia les mans enlaire mentre el foc consumia la seva guitarra. Mentre l'escalfor del foc va obligar a Caraeff a refugiar la cara darrera la càmera. La fotografia va ser colorejada a la portada d’una revista que tot just aquell any començava a funcionar, Rolling Stone. Jim Marshall, el gran fotògraf de la història del rock, també va ser en aquell concert però va reconèixer que el seu angle no va ser prou bo. I aquest va ser l’inici de la gran carrera de Caraeff com a fotògraf, especialment reconegut pels centenars de portades de discos que ha fet.

Compra les nostres fotos

Vols comprar alguna de les fotografies de Photopass.cat? Totes les imatges publicades al web es poden adquirir sense marca d'aigua i en diversos tamanys.

Més informació i preus