La Canon EOS R és una càmera sense mirall, la de més alta gamma, a l’espera que aquest estiu surtin les noves versions professionals R5 i R6.

La càmera mirrorless ha estat cedida per la botiga Foto K, que també ens ha deixat l'objectiu RF 24-105 f4, l'adaptador d’òptiques EF-RF i l'empunyadura vertical per fer la prova. El treball realitzat ha estat per a fotografia de concerts i la comparació és centra amb la Canon EOS 5D MKIV, una DSLR (rèflexs amb mirall), amb la que acostumo a treballar.

Primeres impressions

El primer que notes és el pes, clarament inferior. Això influeix en l’agilitat amb què es treballa i unit a la pantalla articulada fa que treballis amb comoditat amb angles que abans t’obligaven a ajupir-te o a adoptar postures complicades i a tenir "visor-dependència". En el meu cas, sovint col·loco la càmera sobre un monopeu per a poder fer imatges picades del públic i de l’escenari. L'enquadrament, l'enfoc i la configuració del disparador el controlo via app. Amb una mà mantinc el monopeu aixecat i amb l’altra controlo el mòbil. L’agilitat que guanyes amb una càmera menys pesada i voluminosa, no té preu.

La pantalla articulada és tàctil i permet accedir a tots els paràmetres de configuració de la càmera realment ràpid. El millor -a part de facilitar l’angle de treball- és la possibilitat de triar l’enfocament en qualsevol punt de la pantalla mentre s'utilitza el mode live view i, després, disparar. Això vol dir que nomes has de tocar la pantalla, enfocar i disparar. És una capacitat que la 5D MKIV que utilitzo ja té i de la qual en trec molt de profit quan treballo amb la càmera aixecada o en angles que no em permeten accedir al joystick (o palanca de control) per triar el punt d’enfoc o al botó de disparo.

El mode live view et permet veure en directe la imatge del que capta el sensor i com quedarà la fotografia final mitjançant la pantalla de la càmera. És com estem acostumats a veure les imatges quan fem una foto amb la càmera d’un mòbil o d’una càmera compacta. 

La pantalla, mentre està activat el visor, pot funcionar com a joystick per a triar el punt d’enfoc a qualsevol lloc de la imatge. El problema que amb la pantalla puguis triar el punt d'enfoc està en aquells que mirem amb l’ull esquerre -som pocs però valents- perquè amb la cara tapem pràcticament tota la pantalla i la postura que hem d'adoptar per poder separar-nos prou per clicar amb el dit és complicada.

La botonada no és gaire diferent d’una 6D, però s'ha perdut la roda del darrere i el joystick. Per descomptat, la disposició de botons d’una 5D és clarament millor i un cop t’acostumes no entens per què no les fan totes iguals. Com tampoc s’entén que els botons no siguin retroil·luminats com la Nikon D850 (aquí podreu llegir la ressenya que ens ha fet Jordi Galderic sobre ella) -aquells que treballem en la foscor d’un concert estaríem eternament agraïts. Ara, amb la sense mirall, tenim dues rodes a la part superior de la càmera que permeten canviar la velocitat d’obturació i l'obertura del diafragma. Un botó per canviar la sensibilitat i un nou anell configurable que ens permet afegir-hi allò que utilitzem més. Que sigui tan configurable, s'agraeix. Encara que el nou botó horitzontal no m'ha acabat de funcionar, em costava que detectés el meu dit.

L’ergonomia de les Canon ja se sap, a la mà queda molt bé. Subjectar un 70-200 f2.8 més l’adaptador pot descompensar una mica el conjunt però s’agafa realment bé. Les mans grans agraeixen l’empunyadura vertical que, a més de doblar la capacitat de les bateries, fa que el dit menovell -el dit petit- trobi el seu lloc perfecte. De fet, hi caben els quatre dits! Però, personalment, la fermesa que et dona la 5D només s'aconsegueix afegint un grip (o empunyadura) a l'R.

La bateria té prou durabilitat. M'ha durat un dia sencer treballant en un festival, estaríem parlant d'unes 600 fotos. És cert que la 5D m'aguanta gairebé el doble. La part positiva és que les dues tenen bateries intercanviables entre elles.

El disparo silenciós és quelcom imprescindible durant un espectacle. Fer fotos durant el passatge en què el violinista està fent un solo en absolut silenci i on vius la tensió per part del públic, o mentre l’actor plora i la platea té el cor encongit, o el ballarí es concentra per poder fer aquella pirueta que farà estremir l’aire, no es pot interrompre amb un clack-clack i encara menys amb un clack-clack-clack-clack-clack-clack-clack. 

Encara que la 5D MKIV també tingui un mode silenciós mentre treballa en live view on el soroll és pràcticament inapreciable, no ens enganyem, el disparo no és immediat. T’has d'avançar força al “moment decisiu” i tens uns segons de black-out (o absència d'imatge) on no pots continuar disparant. Amb l'EOS R el disparo silenciós és una meravella. Això sí, de dia!

Treballar amb disparador electrònic té dos problemes inherents a les mirrorless. Per una banda, no es pot fer servir el flaix perquè la velocitat de sincronització del flaix no es la mateixa que la velocitat de lectura del sensor i, per altra, i amb especial rellevància, al treballar en espectacle que utilitzen habitualment llums LED es produeix banding a les fotos. I això és un greu inconvenient perquè només podem intentar minimitzar-lo baixant la velocitat de l’obturador. I si fotografiem a persones que no paren de moure’s sobre l'escenari, irremeiablement ens sortiran mogudes.

El banding es l'efecte visual que correspon a veure una sèrie de ratlles horitzontals a la imatge. Es produeix quan la velocitat de lectura del sensor al utilitzar l’obturador electrònic i el parpelleig amb que brillen els focus de l'escenari entre en conflicte. Es fruit de la freqüència de la llum, al transformar la corrent alterna en continua.

Com ho podem evitar? Amb l’obturador mecànic, encara que fem soroll (que mai serà tant com el so del mirall colpejant amunt i avall una càmera rèflex) i tinguem unes dècimes de segon d'apagada al visor. Malauradament en els espectacles cada gest importa i perdre la visió durant un instant per petit que sigui pot fer perdre't LA FOTOGRAFIA.

Com he dit abans, per poder fer servir el flaix també caldrà l’ús de l’obturador mecànic i dels seus inconvenients.

El visor és magnífic, clar i definit. Veus la fotografia amb la lluminositat amb la que la revelaràs. Sens dubte és el futur, això ja passava amb les DSLR (rèflexs amb mirall) en live view. Però és el final de la fotografia romàntica. No cal fer proves, veus l’exposició de la manera que tu vols que acabi. Un avanç positiu si pensem en el temps que estalviarem i les fotos de menys que farem. Ja no veus la llum del que està passant, ara veus sempre una pantalla. El visor de la 5D és meravellós i el d'aquesta R s’hi acosta bastant. A més, L'EOS R té un mode de retall d'imatge que fa que sembli que treballis amb un factor de multiplicació d'1,6x. És realment útil quan t'envien a treballar des de la FOH (la taula de control) i no tens un 400mm a la butxaca.

L’enfocament és ràpid. Amb l'objectiu RF, l'enfoc és molt ràpid. I el fet de tenir pràcticament tota la pantalla com a punt d’enfoc és sublim. Ja no depenem d'haver d'encaixar al subjecte dins dels 61 punts d’una 5D, sinó que podem enfocar allà on vulguem. Això sí, l'enfoc a l’ull és més lent i si hi ha dues persones canvia l’enfoc a la cara i tria a l'atzar entre elles. En canvi, l’enfoc per seguiment sembla funcionar millor que la 5D. I si hi ha molta foscor, cosa habitual en un concert, el visor s’il·lumina com si pugés la sensibilitat fins a poder veure-s'hi i poder enfocar. Realment enfoca pràcticament a les fosques!

Resultats

Amb la fotografia final no he notat gaire diferència entre una 5D MKIV i una R, ni en la qualitat, ni a nivell de definició, ni a nivell de soroll. Probablement la R està una mica per sobre en rang dinàmic i soroll, però la imatge obtinguda diferirà poc d'una càmera a l'altra un cop revelada.

L’objectiu RF 24-105 f4 malgrat no ser f2.8, té el nivell de nitidesa que se li espera a un de sèrie L. És molt millor que la seva versió EF, tant en velocitat d’enfoc com en nitidesa, i no parlem de la meravella de l’anell configurable.

Al tenir només tres cançons per poder fer el reportatge fotogràfic d'un concert m'he acostumat a treballar amb una 5D MKIV, com a càmera principal, i una 1DX, com a segon cos, amb un gran angular i un teleobjectiu. De moment, aquesta R no substituirà a cap de les dues ja que espero que la propera versió incorpori coses que he trobat a faltar. El futur passa per les rèflexs sense mirall i amb el pas dels anys tots anirem fent la migració cap a elles.

En realitat, totes les càmeres digitals que coneixem (mòbils, tauletes, càmeres compactes, etc) són sense mirall. Només les càmeres rèflexs segueixen sense ser-ho i mantenen un mirall i un pentaprisma per a veure la imatge real del que esta passant pel visor. Això ha estat així per poder seguint fent servir les òptiques que ja tenien. Totes les DSRL (rèflexs sense mirall) necessiten òptiques noves, o be un adaptador, degut a que la distància entre el final de la lent i el sensor ha variat al no haver-hi el mirall pel mig.

Tanmateix, aquí enumero les coses que trobo a faltar i que en les properes actualitzacions de la EOS R espero que milloraran:

    • Joystick. Canviar de punt d’enfoc mentre mires pel visor és infinitament més ràpid amb la palanca de control de la 5D que movent el dit per la pantalla tàctil, sobretot pels que mirem amb l’ull esquerra i tapem la pantalla amb la cara al mirar pel visor.

    • IBIS. Es troba a faltar un sistema d’estabilització al cos com ja porten altres marques, així pots estabilitzar sempre la imatge malgrat que no portis un objectiu que sigui estabilitzat.

    • Doble ranura. Els professionals necessitem poder treballar amb dues targetes de memòria alhora. Per fer còpies de seguretat de les imatges o per treballar en RAW i JPEG alhora. Dues ranures per a targetes a la càmera es molt útil.

    • Ràng dinàmic i millor tractament del soroll. El sensor de l'EOS R i el de la 5D MKIV son el mateix. A l’hora de la veritat la foto resultant és pràcticament la mateixa. Espero una millora en la capacitat de treballar del sensor amb poca llum i, per tant, que millori el seu rang dinàmic (la capacitat de treure tons de gris entre el blanc i el negre purs) com el soroll (efecte òptic similar a un granets de sorra que genera el sensor al esforçar-se a treballar quan hi ha poca llum).

Cert és que la R té algunes funcions que la fan molt útil en concerts, com l’obturador electrònic que et permet disparar sense fer soroll, o la pantalla abatible per disparar en angles on no pots mirar des de darrere, o el visor electrònic que en temps real et permet veure el resultat de la foto final. Però tot i ser avantatges, la 5D segueix sent un tot terreny, robusta, segellada contra la pluja, una càmera que serveix.

En definitiva, estic esperant que Canon torni a l'avantguarda de la tecnologia com va fer anys enrere quan vaig canviar d'una Nikon f90X a una Canon EOS 5 i aquell meravellós enfoc allà on miraves. 

Un company fotògraf fa temps em preguntava si aquesta càmera et feia millor fotògraf i la resposta és que no. Millor fotògraf et fa l’experiència, ser resolutiu en un gran espectacle i també en un local petit, aprendre dels portafolis de bons fotògrafs i, sobretot, veure com treballen. El que si que fa una càmera com aquesta és ser més eficient. I en els temps de la immediatesa que corren, això és un valor a l'alça.

Compra les nostres fotos

Vols comprar alguna de les fotografies de Photopass.cat? Totes les imatges publicades al web es poden adquirir sense marca d'aigua i en diversos tamanys.

Més informació i preus